Silvia Forcat, d’ajudanta a la granja a responsable de planta i investigadora

Sílvia Forcat Oller, enginyera mecànica per la Universitat Politècnica de Catalunya, nascuda a Collsuspina, actualment vivint a Suècia.

Sempre m’ha interessat inventar i acoblar mecanismes. De petita les joguines de LEGO eren les meves preferides, però el que més m’agradava era ajudar el meu tiet a la granja, ja que reparàvem coses, i jo li passava les diferents eines mentre ell acoblava coses que a mi em semblaven d’allò més complex. Quan vaig escollir el batxillerat tecnològic no va sorprendre gens als meus pares, ni tampoc a l’escollir Enginyeria Mecànica al cap d’un temps. La decisió va ser fàcil per a mi. Tenia clar que volia fer una enginyeria i la mecànica, la ciència dels materials i els motors eren els meus temes preferits.

Recordo que des dels setze anys i durant tota la meva carrera universitària sempre vaig ser una de les poques noies a la classe, si no l’única. La presència de dones en carreres STEM és clarament menor a la dels homes i es nota encara més en les disciplines com enginyeria mecànica, mecatrònica, electrònica… però aquest fet mai m’ha tirat enrere, al contrari, el voler obrir camí a altres dones i demostrar que podem ser iguals als homes sempre m’ha motivat molt i empès a arribar més lluny.

Fa catorze anys vaig començar a treballar en el camp dels acceleradors de partícules, en concret en sincrotrons, i al llarg del temps m’he especialitzat en el disseny de mecanismes per a òptica i diagnòstic de fotons. Tant en el sincrotró ALBA (Barcelona), on vaig treballar al principi de la meva carrera professional, com en el sincrotró MAXIV Laboratory (Lund, Suècia), on treballo actualment, la missió principal és permetre als científics realitzar tot tipus d’experiments per potenciar la investigació del país a un nivell competitiu comparat amb la resta de països i facilitar nous descobriments en diferents camps de la ciència.

La meva feina es basa en el disseny i construcció de màquines prototip que s’instal·len en les diferents línies experimentals abans esmentades. Aquestes màquines no només requereixen elements mecànics de precisió sinó també elements electrònics de control, alineament de precisió, automatització i programes informàtics únics per poder-les utilitzar i a la vegada rebre dades per analitzar-ne el comportament.

Es podria definir el sincrotró com un microscopi gegant capaç d’observar les propietats físiques de diferents mostres, fins i tot a escala atòmica, gràcies a un feix de fotons generat per l’accelerador de partícules. Aquí és on científics de tot el món venen a realitzar els seus experiments, com per exemple l’estudi de noves vacunes i altres fàrmacs contra la COVID-19, el desenvolupament de nous materials metàl·lics per a bateries, l’estudi de les propietats de músculs animals o humans, la identificació dels materials usats en una peça d’art antiga, o fins i tot determinar els diferents materials incrustats en meteorits caiguts a la Terra. Les tècniques utilitzades són molt diverses i inclouen la difracció, l’absorció, la microscòpia i tomografia, entre altres.

Saber que els meus dissenys contribueixen d’alguna manera a fer possible aquests descobriments i publicacions em fa continuar estimant cada dia l’enginyeria i la meva feina. Un dels meus somnis seria que un dels meus dissenys fos utilitzat durant els experiments d’un futur guanyador del premi Nobel. Per ara no és el cas, però sento una gran satisfacció per les publicacions científiques que han donat fruit en les línies experimentals on he treballat.

Una de les parts que més m’agrada de la meva feina és l’ambient internacional del sincrotró. Enginyers i científics de diferents nacionalitats treballen conjuntament en els projectes i experiments, i l’anglès és l’idioma oficial de treball. Cada un dels treballadors aporta especialitats diferents, de manera que tots enriqueixen el grup en general.

Fa uns anys vaig tenir la sort de treballar a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. Allà vaig créixer com a persona i com a professional. Mai havia estat tant lluny de la família i amics i vaig haver d’espavilar-me en tots els àmbits de la meva vida. No només vaig haver d’adaptar-me al país sinó també al ritme de la zona de Silicon Valley, que miris on miris estàs rodejada de les empreses més sobresortints en la tecnologia actual. Això fa que els requeriments i expectatives en cada treballador siguin molt alts. Si et pares, et quedes antiquat.

Fa dos anys vaig decidir tornar a Europa i a prop de la família i la meva terra. La meva feina a Suècia m’aporta un bon balanç entre vida i treball, i això és un gran avantatge que aprecio i valoro molt dels països escandinaus.

El fet de ser dona en el món STEM no sempre m’ha sigut fàcil, però el suport incondicional de la família i amics, i el fet de tenir clar on volia arribar i el perquè, han sigut molt importants per a mi. A les noies que vulguin anar a carreres STEAM els diria que sobretot estudiïn el que més els agrada. Això és el més important. També, que demanin ajuda quan la necessitin, l’orgull no ajuda a ningú. Que no s’enfonsin si cometen errors, ja que ningú neix ensenyat i sabent-ho tot, i que surtin de les seves zones de confort,  ja que és només així com un troba els seus límits, i només així pot aprendre a trencar-los!

Sílvia Forcat Oller

Enginyera mecànica per la Universitat Politècnica de Catalunya, nascuda a Collsuspina, actualment vivint a Suècia.

L’OLOR D’UNA BONA ESCOLA

A vegades no se sap ben bé si és una escola o una família. La interacció que s’hi produeix entre alumnes de diverses edats i entre mestres i alumne és enormement enriquidora. Treballar en un col·legi rural és una experiència inoblidable, malgrat algunes dificultats que cal saber superar.

Els alumnes, en general, també en solen tenir bons records. Assumpta Duran, Xavier Geis i Miquel Payaró han escrit, a sis mans, el llibre L’escola rural: petita, pública i de poble, en el qual fan una síntesi de les característiques d’aquest tipus de centres: arrelats al territori, ajuden a donar vida al municipi, dinamitzen una part de la vida que el poble genera i aglutinen activitats i persones a partir de tota mena de trobades.

S’hi parla dels equips directius, dels òrgans de gestió, del paper dels municipis, de com s’haurien de formar els mestres d’aquest tipus d’escola… i s’hi reivindica una metodologia didàctica activa i participativa basada en el treball per projectes, els racons de treball, les assemblees d’aula i d’escola, les trobades de Zona Escolar Rural (ZER) i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. El llibre també destaca que els estudis de mestre de la Universitat de Girona són els únics de Catalunya que tenen una matèria optativa dedicada a l’escola rural.

El mestre Miquel Payaró Pagès és fill de la Tallada d’Empordà i durant molts anys ha estat mestre de l’escola rural Puig Segalar, de Viladamat, integrada dins la Zona Escolar Rural Tramuntana, a més de professor a la UdG, on impartia l’assignatura d’escola rural. La ZER Tramuntana és una de les onze que hi ha en aquests moments a les comarques gironines: una a la Garrotxa, dues al Baix Empordà, dues al Ripollès, una a la Cerdanya i cinc a l’Alt Empordà. «Celebrar el passat per viure el present i teixir el futur» és un dels capítols del llibre, que recorda el lema de l  jornada que el 29 de febrer de 2020 va organitzar el Secretariat d’Escola Rural de Catalunya a l’escola El Frigolet de Porqueres i que va servir per celebrar  els trenta anys de la resolució que va fundar les primeres quinze ZER de Catalunya.

Payaró escriu que l’escola rural és una aposta pedagògica viva, i que es mantindrà desperta si la seva capacitat de creure en la pròpia autonomia, que és la que li dona sentit, li permet seguir organitzant, dissenyant i portant a terme activitats pedagògiques específiques. El llibre recull testimonis i aportacions de diversos mestres que han treballat en el món rural o que l’han estudiat: Raül Sánchez, Laura Domingo, Roser Boix, Carme Ortoll, Joan Fuguet, Marina Sirvent, M. Antònia Miret i M. Mercè Contra, que ha col·laborat en el capítol dedicat als mestres itinerants. Carme Ortoll, que a banda de mestra va ser directora general d’infantil i primària, diu que quan encara ara entra dins de qualsevol escola rural del país hi sent una olor especial, d’escola saludable, d’èxit pedagògic, i que hinota l’estimació i el respecte per tots els infants i joves. En definitiva, que hi  sent l’olor d’una bona escola.

Text: David Pujol i Fabrelles

Miquel Payaró és membre de STEAM4ALL

Portada del Llibre:

Duran, Assumpta; Geis, Xavier i Payaró, Miquel.

L’escola rural: petita, pública i de poble. Descobreix l’escola de les 3P.

Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, 2020. 166 p.

El pla fotogràfic utilitzant Scratch

El plano fotográfico utilizando Scratch

Una petició que hem rebut és la possibilitat d’introduir Scratch a l’Aula de plàstica, utilitzant la fotografia com a mecanisme conductor.

Des de Steam4All hem desenvolupat un prototip realitzat amb Scratch que permet conèixer els diferents tipus de pla fotogràfic amb exemples d’una manera molt interactiva. També permet crear una prova de coneixement un cop coneguts i explicats els diferents tipus de plans.

Com dinàmica de treball es planteja que els alumnes realitzen pràctiques fotogràfiques capturant imatges que corresponguin als diferents tipus de pla i després s’incorporin al programa (com practica de Scratch) en lloc de les imatges inicials incorporades. Això obliga els alumnes a estudiar el codi i lògica del programa i realitzar els canvis necessaris per incloure les instantànies realitzades a l’aula.

Una altra característica que incorpora és la denominació dels plans en Anglès amb la seva audició.

Així s’aconsegueix relacionar quatre matèries diferents amb un sol element: Plàstica, Anglès, Scratch i Lògica de programació

Tony Barbosa
Castellar del Vallès