Autor: Barbosa

Sílvia Forcat Oller, enginyera mecànica per la Universitat Politècnica de Catalunya, nascuda a Collsuspina, actualment vivint a Suècia.

Sempre m’ha interessat inventar i acoblar mecanismes. De petita les joguines de LEGO eren les meves preferides, però el que més m’agradava era ajudar el meu tiet a la granja, ja que reparàvem coses, i jo li passava les diferents eines mentre ell acoblava coses que a mi em semblaven d’allò més complex. Quan vaig escollir el batxillerat tecnològic no va sorprendre gens als meus pares, ni tampoc a l’escollir Enginyeria Mecànica al cap d’un temps. La decisió va ser fàcil per a mi. Tenia clar que volia fer una enginyeria i la mecànica, la ciència dels materials i els motors eren els meus temes preferits.

Recordo que des dels setze anys i durant tota la meva carrera universitària sempre vaig ser una de les poques noies a la classe, si no l’única. La presència de dones en carreres STEM és clarament menor a la dels homes i es nota encara més en les disciplines com enginyeria mecànica, mecatrònica, electrònica… però aquest fet mai m’ha tirat enrere, al contrari, el voler obrir camí a altres dones i demostrar que podem ser iguals als homes sempre m’ha motivat molt i empès a arribar més lluny.

Fa catorze anys vaig començar a treballar en el camp dels acceleradors de partícules, en concret en sincrotrons, i al llarg del temps m’he especialitzat en el disseny de mecanismes per a òptica i diagnòstic de fotons. Tant en el sincrotró ALBA (Barcelona), on vaig treballar al principi de la meva carrera professional, com en el sincrotró MAXIV Laboratory (Lund, Suècia), on treballo actualment, la missió principal és permetre als científics realitzar tot tipus d’experiments per potenciar la investigació del país a un nivell competitiu comparat amb la resta de països i facilitar nous descobriments en diferents camps de la ciència.

La meva feina es basa en el disseny i construcció de màquines prototip que s’instal·len en les diferents línies experimentals abans esmentades. Aquestes màquines no només requereixen elements mecànics de precisió sinó també elements electrònics de control, alineament de precisió, automatització i programes informàtics únics per poder-les utilitzar i a la vegada rebre dades per analitzar-ne el comportament.

Es podria definir el sincrotró com un microscopi gegant capaç d’observar les propietats físiques de diferents mostres, fins i tot a escala atòmica, gràcies a un feix de fotons generat per l’accelerador de partícules. Aquí és on científics de tot el món venen a realitzar els seus experiments, com per exemple l’estudi de noves vacunes i altres fàrmacs contra la COVID-19, el desenvolupament de nous materials metàl·lics per a bateries, l’estudi de les propietats de músculs animals o humans, la identificació dels materials usats en una peça d’art antiga, o fins i tot determinar els diferents materials incrustats en meteorits caiguts a la Terra. Les tècniques utilitzades són molt diverses i inclouen la difracció, l’absorció, la microscòpia i tomografia, entre altres.

Saber que els meus dissenys contribueixen d’alguna manera a fer possible aquests descobriments i publicacions em fa continuar estimant cada dia l’enginyeria i la meva feina. Un dels meus somnis seria que un dels meus dissenys fos utilitzat durant els experiments d’un futur guanyador del premi Nobel. Per ara no és el cas, però sento una gran satisfacció per les publicacions científiques que han donat fruit en les línies experimentals on he treballat.

Una de les parts que més m’agrada de la meva feina és l’ambient internacional del sincrotró. Enginyers i científics de diferents nacionalitats treballen conjuntament en els projectes i experiments, i l’anglès és l’idioma oficial de treball. Cada un dels treballadors aporta especialitats diferents, de manera que tots enriqueixen el grup en general.

Fa uns anys vaig tenir la sort de treballar a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. Allà vaig créixer com a persona i com a professional. Mai havia estat tant lluny de la família i amics i vaig haver d’espavilar-me en tots els àmbits de la meva vida. No només vaig haver d’adaptar-me al país sinó també al ritme de la zona de Silicon Valley, que miris on miris estàs rodejada de les empreses més sobresortints en la tecnologia actual. Això fa que els requeriments i expectatives en cada treballador siguin molt alts. Si et pares, et quedes antiquat.

Fa dos anys vaig decidir tornar a Europa i a prop de la família i la meva terra. La meva feina a Suècia m’aporta un bon balanç entre vida i treball, i això és un gran avantatge que aprecio i valoro molt dels països escandinaus.

El fet de ser dona en el món STEM no sempre m’ha sigut fàcil, però el suport incondicional de la família i amics, i el fet de tenir clar on volia arribar i el perquè, han sigut molt importants per a mi. A les noies que vulguin anar a carreres STEAM els diria que sobretot estudiïn el que més els agrada. Això és el més important. També, que demanin ajuda quan la necessitin, l’orgull no ajuda a ningú. Que no s’enfonsin si cometen errors, ja que ningú neix ensenyat i sabent-ho tot, i que surtin de les seves zones de confort,  ja que és només així com un troba els seus límits, i només així pot aprendre a trencar-los!

Sílvia Forcat Oller

Enginyera mecànica per la Universitat Politècnica de Catalunya, nascuda a Collsuspina, actualment vivint a Suècia.